PRESIDENT MONTILLA

PRESIDENT MONTILLA: GRUP DE SUPORT CIUTADA.

2007-10-31T13:10:00.000-07:00

EL MILLOR ATRIBUT DE JOSÉ MONTILLA SÓN ELS MÉS DE 20 ANYS D'EXPERIÈNCIA AL SERVEI DELS CIUTADANS, DES DE L'ALCALDIA FINS AL MINISTERI, SEMPRE VETLLANT PELS INTERESSOS DE TOTS. UN HOME PROPER A LA GENT I AMB VISIÓ DE FUTUR. JOSÉ MONTILLA ÉS EL CANDIDAT AMB MÉS CAPACITAT PER DEFENSAR ELS INTERESSOS DE CATALUNYA I DELS CATALANS. UNA GARANTIA DE BONA GESTIÓ, DE TREBALL DEMOSTRAT I DE RESULTATS OBTINGUTS. DISPOSAT A POSAR TOTA LA SEVA EXPERIÈNCIA AL SERVEI D'AQUEST PAÍS.
JA HA PASSAT EL TORN DE LES PARAULES, ÉS L´HORA DELS FETS.

EL GRUP DE SUPORT CIUTADÀ PRESIDENT MONTILLA
CREIEM QUE ELL ÉS LA MILLOR OPCIÓ PER A CATALUNYA.

SI TU COMPARTEIXES EL NOSTRE SENTIMENT, DÓNA EL TEU SUPORT A JOSÉ MONTILLA. EL NOU PRESIDENT.

AMB MONTILLA PRESIDENT

2006-10-30T01:55:00.000-08:00

Adhesions:

Llistat dels 262 adherents ordenat per veïnatge.
20-11-06
(últims adherits a l’inici amb )

Nom Cognoms Veïnatge Ofici

1. Rafael Ginés Guerrero - Arbúcies - Programador
2. Josep Alemany - Barcelona - Empresari
3. Bàrbara Alonso Escalante - Barcelona - Advocada
4. Maria del Mar Arnús - Barcelona - Crítica d’Art
5. Marc Balaguer - Barcelona - Economista
6. Rosina Ballostes Piqué - Barcelona - Cap de la secció Jurídica Adm.. Servei d’Esports.
7. Enric Banda Tarradellas - Barcelona - Físic - Científic
8. Alfons R. Bayraguet - Barcelona - Enginyer industrial, expert en mobilitat i infraestructures de transport
9. Amparo Bernad Caballero - Barcelona - Periodista, Publicista.
10. Ana Blancas - Barcelona - Administrativa
11. Neus Bonet Felipe - Barcelona - Secretària de direcció
12. Ramon Bordas - Barcelona - Empresari
13. Núria Bozzo Duran - Barcelona - Economista
14. Maria José Buxi Borras - Barcelona - Coordinadora entitat s/ afany de lucre dedicada a la Tv infantil: Observatori Europeu TV Infantil
15. Pere Camprubí i García - Barcelona - Biòleg
16. Marta Capllonch - Barcelona - Cap d’estudis dels Ensenyaments de Mestre de Llengües estrangeres, Ed. Física i Ed. Musical
17. Carmen Cara - Barcelona - Cuinera
18. Montserrat Carmona - Barcelona - Infermera
19. Enrique Carpintero - Barcelona - Ex-sindicalista treballador de la Nissan
20. Francesc Cayetano Mateo - Barcelona - Inserso Laboral
21. Edmundo Collins - Barcelona - Hostaleria
22. Eulogio Dávalos Llanos - Barcelona - Concertista (Guitarra Clàssica)
23. Alfons G. Delgado - Barcelona - Assessor Consultor Empresarial
24. Albert Deusedes i Perelló - Barcelona - Educador Social
25. Anna M. Domínguez Gago - Barcelona - Secretaria Direcció
26. Anna Estany - Barcelona - Catedràtica lògica i filosofia de la ciència (UAB)
27. Alba Esteva - Barcelona - Llicenciada en Publicitat i relacions públiques
28. Luis Faustino Fuertes - Barcelona - Tècnic en cooperació en el desenvolupament sindical internacional
29. Pancho Fernández - Barcelona - Periodista
30. Pablo Fernández Magrazo - Barcelona - Estudiant de Dret i Ciències Polítiques
31. Joan Ferragut Simo - Barcelona - Administratiu
32. Ferran Gallego - Barcelona - Historiador (UAB)
33. Francesca García - Barcelona - Directora de Museu
34. Roser García Contreras - Barcelona - Relacions Laborals
35. José Antonio García Saceda - Barcelona - Politòleg i professor d’història
36. Margarita García Sebastián - Barcelona - Catedràtica d’institut
37. Manolo Garrido - Barcelona - Periodista
38. Jaume Gatell Doménech - Barcelona -
39. Manuel Gómez Acosta - Barcelona - Enginyer Industrial
40. Anna González Batlle - Barcelona - Periodista
41. Mercè Gracia Cantero - Barcelona - Funcionària
42. Juan Grau - Barcelona - Publicista
43. Antoni Heras - Barcelona - Economista
44. Xavier Hosta i Rovira - Barcelona - Expert en Polítiques Públiques
45. Francesc José María Sánchez - Barcelona - Advocat
46. Gemma Lienas Massot - Barcelona - Escriptora
47. Francesc Liñan Garres - Barcelona - Consultor RRHH i Organització Adm. Local
48. Juan José Lleixà Utrillas - Barcelona - Sindicalista
49. Maximo Loizu - Barcelona - Conseller Delegat – SOGEUR SA
50. Ivan Lozares-Estany - Barcelona - Estudinat de la UPC
51. José Luque Prieto - Barcelona - Administratiu
52. Sara Magrazo Zurita - Barcelona - Funcionària
53. Rodrigo Marcos Pérez - Barcelona - Empresari
54. Juan Ignacio Marín - Barcelona - Enginyer de telecomunicacions i inspector de treball
55. Lluís Marrasé i Meler - Barcelona - Activista Cultural
56. Elisabet Massana - Barcelona -
57. Genís Matabosch Giménez - Barcelona - Expert en circ i music-hall
58. Marcel E. Mazzanti Castrillejo - Barcelona - Publicitari
59. Eva Miñarro Acosta - Barcelona - Investigadora
60. Carmen Moliné Jorques - Barcelona - Advocada
61. Antoni Montseny i Domènech - Barcelona - Economista
62. Daniel Moretones i Otero - Barcelona - Documentalista i Dissenyador
63. Bertolomé Muñoz Benítez - Barcelona - Informàtic
64. Iñigo Oderiz Iturbide - Barcelona - Economista
65. Miguel Pajares - Barcelona - Doctor en Antropologia Social. Investigador del CERES
66. Lluís Payet Pérez - Barcelona - Enginyer Industrial
67. Guillem Pedra Iglesias - Barcelona - Auditor i Assessor Fiscal
68. Ferran Pedret i Santos - Barcelona - Advocat
69. Joan Peris San Pedro - Barcelona - Jubilat
70. Manolo Plasencia - Barcelona - Empresari i publicista
71. Miquel Porta Serra - Barcelona - Catedràtic de salut pública, UAB, IMIM
72. Joan Prats Català - Barcelona - Professor
73. Raquel Pujana Ballano - Barcelona - Mestra
74. Anna Quiñones Escamez - Barcelona - Professora Dret Internacional Privat (UPF)
75. Rodrigo Ramírez Pino - Barcelona - Periodista i Antropòleg
76. Tomás Revesado Martín - Barcelona - Assessor de Empresa
77. Pere Ríos Ríos - Barcelona - Periodista
78. Francisca Rodríguez Garcia - Barcelona -
79. Maria Sanahuja Buenaventura - Barcelona - Magistrada
80. Elvira Sánchez Pascual - Barcelona - Informàtica
81. Anna Maria Sangenis Crotogino - Barcelona - Llicenciada en Història i Guia Turística
82. Carlos Sanpons i Salgado - Barcelona - Metge - Radiòleg
83. Javier Santamaría - Barcelona - Economista
84. Antoni Tobeña Pallarés - Barcelona - Tècnic d’administració Local.
85. Vicens Tort Arnau - Barcelona - Arquitecte
86. Joan Tort i Arnau - Barcelona - Desenvolupament Informàtic
87. Francesc Troya - Barcelona - Disseny Gràfic
88. Albert Trullols Segura - Barcelona - Sociòleg
89. Agustí Ulied Martínez - Barcelona - Economista
90. Teresa Valoira Miqueo - Barcelona - Metgessa
91. Josep Verde i Aldea - Barcelona - Advocat
92. Josep Maria Vergés Navarro - Barcelona - Directiu d’empresa
93. Josep Vilalta Mir - Barcelona - Gestió Pública
94. Jesús Llauró i Sans - Biure - Geògraf
95. Amador Marqués Atés - Bossòst - Periodista
96. Narcís Esteva - Calella - Diplomat Infermeria
97. Carmen Sánchez - Calella - Diplomada Infermeria
98. Roberto Hernaiz Lasanta - Callús - Empresari
99. Guillem Rosales Verde - Cardadeu - Forner
100. Oscar Lomas Cortés - Castellar del Vallès - Tècnic en Finances
101. Fernando García Benavides - Castelldefels - Professor d’universitat
102. José Lima Martin - Castelldefels - Empresari
103. Àfrica Lorente Castillo - Castelldefels - Mestra
104. Rafael Mantecón Pascual - Castelldefels - Tècnic de la Administració
105. Marta Medina Zuricalday - Castelldefels - Mediadora Familiar (Unitat Assistencial de la Policia Local)
106. Arturo Gómez Duart - Cerdanyola del Vallés - Enginyer Tècnic Industrial Elèctric - Electrònic
107. José Ramón Biescas Ferrer - Cerdanyola del Vallès -
108. Manel López - Cerdanyola del Vallès - Professor Titular UAB
109. Marisa Jiménez Ordoñez - Cervelló - Infermera
110. Carles Navales Turmos - Colomers - Periodista
111. Francisco Carrasco Calvino - Cornellà - Arts Gràfiques
112. Bartolomé Jiménez Cazorla - Cornellà - Mestre
113. Ramon Montserrat Martínez - Cornellà - Gestor Cultural
114. Joan Alginet Aliau - Deltebre - Estudiant Universitari
115. Eufemio Martínez - El Masnou - Ajustador
116. Carlos Rubio Vallés - El Masnou - Advocat
117. Xavier Recasens Solé - El Vilosell - Escultor - Dissenyador
118. Miquel Àngel Escobar Gutiérrez - Esplugues - Periodista
119. Humberto Hernández López - Gavà - Periodista
120. Carmen Luque - Gavà - Periodista
121. Luís Recuenco Vegas - Gavà - Professor
122. Juani Ruzafa - Gavà - Periodista
123. Olga Socías Pérez - Gavà - Mestre de Dansa i Directora de la "Cía. ALÈXIA"
124. Àngels Cabarroca - Girona - Secretària
125. Jesús Maria Villafranca San Agustín - L’Espluga Calva - Advocat
126. Xavier Adell Mezquita - L’Hospitalet - Periodista
127. Cristian Alcázar Esteban - L’Hospitalet - Administratiu Grup Parlamentari – Estudiant Humanitats
128. Juliana Cara López - L’Hospitalet - Tècnica electrònica
129. Santiago Esteban - L’Hospitalet - Tècnic Municipal
130. Rafael González - L’Hospitalet - Estudiant
131. Raquel González - L’Hospitalet - Estudiant de Batxillerat
132. Alberto González López - L’Hospitalet - Tècnic i Llicenciat en Dret
133. Joaquim Juarez Álvarez - L’Hospitalet - Enginyer Tècnic Agrícola
134. Àngels Marín - L’Hospitalet - Periodista
135. F. Xavier Marín Vázquez - L’Hospitalet - Funcionari
136. Juan Manuel Peña - L’Hospitalet - Administratiu
137. José Luís Serrano García - L’Hospitalet - Dependent de farmàcia
138. Josep Manuel Sebastià Sabater - La Garriga - Funcionari
139. Rafael Martínez Buenaventura - La Llagosta - Funcionari
140. Julià Rull i Molina - Les Franqueses del Vallés - Estudiant
141. Pere Navarro Olivella - Madrid - Inspector de Treball
142. Navarro Olivella - Madrid - Enginyer
143. Jeroni Muñoz Soler - Manresa - Funcionari Municipal - Advocat
144. José Antonio Alcaide - Mataró - Sindicalista
145. Coral Alomà - Mataró - Mestressa de Casa. Jubilada
146. Bernard Anwar Kamawidjaja-Lie - Mataró - Professor d’Idiomes
147. Daniel Caravaca - Mataró - Administratiu
148. Xavier Caravaca - Mataró - Economista
149. Joan Chacón - Mataró - Graduat Social (FSP-UGT)
150. Antoni Cuadras - Mataró - Gerent
151. Marc De San Pedro - Mataró - Gestor Coneixament
152. Carles Fernández - Mataró - Moviment Veïnal
153. Gloria López - Mataró - Mestressa de casa
154. Ramon Manté - Mataró - Editor
155. Antonio Polvillo - Mataró - Jubilat
156. Jaume Puig i Terradas - Mataró - Gerent
157. Encarna Rabadán - Mataró - Comercinat
158. Francisco Verjano - Mataró - Moviment Veïnal
159. Arcadi Vilert - Mataró - Enginyer
160. Juan Manuel Bermúdez García - Molins de Rei - Arquitecte
161. Anna Belén Cantudo Callado - Molins de Rei - Logopeda
162. Fernando Espinosa Navarro - Molins de Rei - Dr. Ciències Econòmiques i Empresarials
163. Carlos García Zafra - Molins de Rei - Treballador de la SEAT
164. Joan M. Guitart Navarro - Molins de Rei - Escriptor, Realitzador TV
165. Manuel Monllaó i Errea - Molins de Rei - Advocat - Consultor
166. Mari Luz Muñoz Coso - Molins de Rei -
167. Xavier Paz - Molins de Rei - Fisioterapeuta
168. Juan Garcia Herrera - Moncada i Reixac - Funcionari. Departament de Justícia
169. Juan R Lorente - Montblanc - Agent Comercial
170. Julio Clavijo Ledesma - Olot - Professor
171. Esther Gumbao i Alemany - Olot - Professora de francès
172. Àngel Parada Campo - Olot - Assessor
173. Antonio Jiménez Massana - Palma de Mallorca - Psicòleg. Educador Social. Gerent Técnic de GOE Consultors.
174. Francesc Obrador Moratinos - Palma de Mallorca - President en funcions del CES
175. Domènec Benet Salichs - Pineda de Mar - Llibreter
176. José Luís López Bulla - Pineda de Mar - Expert en Relacions Laborals
177. Roser Martínez Saborit - Pineda de Mar - Llicenciada en Ciències Empresarials
178. Joan Pradells Ponce - Pobla de Vallbona - Llicenciat en Història
179. Albert Fuster - Premià de Mar - Sindicalista
180. Genís Morillas Roca - Premià de Mar - Editor
181. Manel Oliva Fores - Reus - Perruquer
182. Marcos García Luna - Ripollet - Estudiant de Dret
183. Abraham Méndez Ramos - Roda de Barà - Empresario-Escritor
184. Manel Aljama García - Sabadell - Informàtic
185. Armand J. Arrabal Martín - Sabadell - Funcionari
186. Joan Brunet i Mauri - Sabadell - Periodista
187. Marta Campoy Fernández - Sabadell - Professora
188. Montserrat Capdevila Tatché - Sabadell - Filòloga
189. Magda Gallardo - Sabadell - Administrativa
190. Àngela Herrero - Sabadell - Pensionista
191. Santi Horcas Villagordo - Sabadell - Tècnic Mediador de Conflictes
192. Eva Huélamo - Sabadell - Graduat Social
193. Santí Marcos Villagordo - Sabadell - Mediador Cultural
194. Josep Lluis Nuñez Nuevo - Sabadell - Agent de viatges
195. Luz Stella Ortiz - Sabadell - Pedagoga
196. Lluis Pedrol i Capel - Sabadell - Funcionari
197. Rosa Mª Puig-Serra Santacana - Sabadell - Periodista
198. Manuel Guerrero Monterrubio - Sant Boi - Assessor Fiscal
199. Toni de Mora Granés - Sant Just Desvern - Tècnic Coordinador Prom. Econòmica Consell Comarcal del Baix Llobregat
200. Emilio Palacios - Sant Just Desvern - Empleat Públic
201. Pau Pujolà - Sant Just Desvern - Empresari
202. Eduard Julià Valencia - Sant Llorenç d’Hortons - Estudiant
203. Francisco Fernández Lara - Sant Pere de Ribes - Graduat Social
204. Emilio García - Sant Pere de Ribes - Ex-sindicalista, expert en sociologia laboral.
205. Sílvia Peralta Valdivia - Sant Quirze del Vallés - Advocada
206. Abundi Solis Roanes - Sant Vicenç de Montalt - Prejubilat
207. Fernando Hernández Baena - Santa Coloma de Gramanet - Advocat. Ex-sindicalista de Mevosa
208. Antonio Egea Corbalan - Santa Perpètua de Mogoda - Expert en Benestar Social Ocupacional i Tècnic en Recursos Humans.
209. Gabriel Jaraba Molina - Sitges - Periodista de TV3
210. Rafael Roig Mila - Sitges - Administratiu
211. Carme Araque Lousas - Sta. Perpètua de Mogoda - Assessora
212. Dionisio De la Varga Hernández - Tarragona - Informàtic
213. Antonio López López - Tarragona - Scrt. Institucional UGT Tarragona
214. Manel López Rodrígez - Tarragona - Graduat social
215. Josep Ballart Ballús - Terrassa - Funcionari
216. Josep Maria Burgos Rodríguez - Terrassa - Empleat Públic
217. Felip Elòsegui Navarro - Terrassa - Resp. Entitat Cultural
218. José García Cano - Terrassa - Vicepresident de la CONFAVC
219. Juan Jiménez Cárdenas - Terrassa - Sindicalista UGT
220. Josep Portero Zapater - Terrassa - Sindicalista
221. José Miguel Sanz Martínez - Terrassa - Secretari General de la Unió de Consumidors de Catalunya-UCC
222. Miquel Àngel Valverde Soriano - Terrassa - President de la AV. CAN ROCA
223. Toni Safont Tena - Tiana - Administratiu
224. Josep Fernàndez Quiles - Torrelles - Executiu de L’associació De Mestres Rosa Sensat
225. Josep Estalella Melich - Torrelles de Foix - Consultor sociopolític
226. Manel Pijoan - Tossa de Mar - Actriu
227. Francisco Sanz Sánchez - Valencia - Advocat
228. Manuel Gràcia Luño - València - Dirigent mutualista
229. Manuel Fdo. González Iglesias - Viladecans - Periodista
230. Ignacio Guallar Cánovas - Vilanova i la Geltrú - Inspector d’educació i Filòsof
231. Teresa LLorens Carbonell - Vilanova i la Geltrú - Cap del Servei de Polítiques de Diversitat i Ciutadania. Diputació Barcelona.
232. Joan Bonamusa - Llicenciat Història i Geografia
233. Santiago De San Pedro - Jubilat
234. Santiago Díaz López - Empleat públic
235. José Luís Díaz Torrevejano - Estudiant Universitari
236. Santi Díaz Torrevejano - Tècnic informàtic
237. Elena Díaz Torrevejano - Gerent cooperativa
238. Arturo Echevarria - Enginyer
239. Jordi Espinosa García - Advocat
240. Juan José Fernández Martín-Corral - Dissenyador Gràfic
241. Eva Ferrer Galceran -
242. Regina Frediani - Jubilada
243. Lluís Galan - Empresari
244. José Gómez Martínez -
245. Antonio González Durán - Jubilat
246. David Lianes - Enginyer
247. Glòria López - Mestresa de casa
248. Carme Magem - Comerciant
249. Ildelfons Mármol - Industrial tèxtil
250. Antonio Merino - Gestor Públic
251. Ana Muela Correa - Infermera del Hospital Clínic
252. Santi Ortego - Professor universitari
253. Manuel Patricio - Banca
254. Isidoro Pérez - Cambrer
255. Josep Puig Pla - Llicenciat en lletres
256. Maite Salcedo - Mestressa de casa
257. Carlos Soriano - Mestre
258. Emili Suriñach - Empresari
259. Julita Torrevejano Montilla - Mestressa de casa
260. Eduard Ullchur-Collazos - Comercial
261. Joan Vinzo - Metge
262. Justina Zapata - Tècnica d’educació (Aj. Manresa)

SEGON MANIFEST

2006-10-11T04:07:00.000-07:00

Aquest és un col·lectiu de suport a José Montilla. Volem que Montilla sigui el proper President de la Generalitat de Catalunya i ens esforçarem perquè sigui així. No aspirem a cap càrrec, i perquè no hi hagi cap mena de dubte, ens dissoldrem el dia de la jornada de reflexió electoral.
L’únic objectiu de la nostra modesta aportació és aconseguir que Catalunya s'obri de bat a bat al món de la globalització i fer realitat el somni d’una societat cada vegada més justa i solidària, especialment en els àmbits social i cultural.
Perquè això sigui possible el President de tots els catalans i les catalanes ha de ser José Montilla. El nacionalisme és incapaç de governar una Catalunya dinàmica i oberta a les grans transformacions en curs. El nostre candidat porta anys plantejant aquestes qüestions; les seves recents declaracions així ho confirmen: primer és el progrés social de Catalunya i el de les persones que hi viuen i hi treballen.
José Montilla té, d'altra banda, una singularitat: el seu origen. Cordovès de naixement, va emigrar amb la seva família a Catalunya, com tantes altres, per cercar noves oportunitats. Des de Cornellà de Llobregat, ciutat on es va instal·lar, i al costat de la gent, nascuda aquí o vinguda de fora, Montilla va adoptar el compromís personal de treballar per la reconstrucció de Catalunya.
És la mateixa relació intima que es reprodueix des de fa molt de temps a Catalunya: de Ferrer i Guàrdia amb Anselmo Lorenzo, de Joan Peiró amb Angel Pestaña, d'Andreu Nin amb Maurín, de Tete Montoliu amb Maite Martín, de Joan Manuel Serrat amb Estopa, del Gato Pérez amb Peret... És a dir, des de l'univers del treball i l'ànima de la cultura.
Per això, la nostra opció és afavorir, des de la nostra modesta aportació, una nova renaixença. Les condicions, aflorades i submergides, són aquí: en els centres de treball i d’estudi, en les barriades i en els pobles, però sobretot en les persones: en les dones, en els homes, en els joves i en els grans; hi són en els que van néixer en aquestes terres, en els que van arribar fa temps i en els que arriben a diari procedents d'altres països, amb altres costums i altres vestimentes; hi són en les grans ciutats i també a la Catalunya interior i de muntanya.
En tota aquesta diversitat de situacions es troba la “Catalunya de les persones”, referida per José Montilla, que tot just comença a escriure el seu relat postnacionalista.En aquest col·lectiu, de nom “President Montilla”, hi poden haver moltes persones. Només has d'apuntar-te i prendre un modest compromís cívic donant suport perquè José Montilla sigui el proper President de la Generalitat. Per a alguns potser sigui la sortida d'una vella història; per altres la fascinació de la primera militància. En qualsevol cas estem convençuts que aquesta és, sense cap mena de dubte, una noble inversió: la possibilitat d'obrir, tots plegats, un nou horitzó que faci realitat una Catalunya millor.

Les adhessions es poden fer a: president.montilla@catalunya2006.org o
president.montilla@araeslhora.cat amb el nom, la profesió i la localitat. Gràcies.

Grup coordinador: Manolo Garrido, Manuel Gómez Acosta, José Luis López Bulla i Carles Navales

________

A TODAS LAS PERSONAS DE LA PLATAFORMA. nos vemos el dia 17 de Octubre

2006-10-10T03:57:00.000-07:00

Els adherits al grup de suport ciutadà President Montilla ens reunirem el proper DIMARTS 17 d’octubre, a les 7.00 hores de la tarda, a la seu de la Fundació Ferrer i Guàrdia (c. Avinyó, 44 de Barcelona - 936 011 644 - Metro Liceu ó Jaume I).

El que tractarem serà allò que nosaltres podem fer per aconseguir que José Montilla sigui el nou President de la Generalitat de Catalunya.

ARTICLES D' EN CARLES NAVALES

2006-10-09T01:42:00.000-07:00

Eleccions al Parlament de Catalunya:
l’evolució del vot.

Carles Navales

Com alguns ja sabeu, cada dissabte publico un article al “Diari de Girona”. A continuació els que vaig escriure aquest estiu sobre l’evolució del vot a les eleccions al Parlament de Catalunya ordenats de més a menys segons els vots obtinguts per les candidatures l’any 2003.

Partit dels Socialistes de Catalunya:

" El repte que se li planteja al presidenciable Montilla és de categoria: superar el llistó dels 42 diputats apel·lant al vot moderat i, alhora, a l´electorat més pragmàtic de l´esquerra “

El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) va tenir el seu pitjor resultat en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, celebrades el 1980, amb només 33 diputats i 608.689 vots; el 13,72% del cens electoral i el 22,33% del vot emès. El seu millor resultat en vots l´obté en les últimes eleccions de 2003, en les quals depassa per primera vegada el milió de vots (el 1999 els va superar en coalició amb ICV) amb 1.031.425 vots, el 19,43% del cens electoral i el 31,07% del vot emès. No obstant això es queda en 42 diputats, els mateixos que ja va obtenir Raimon Obiols el 1988. Sobrepassarà Montilla aquest llistó?
El PSC ha viscut quatre moments significatius. El primer el 1980, quan encara estava en l´ambient l´excel·lent resultat obtingut en les primeres eleccions legislatives de la democràcia, en les quals l´esquerra va escombrar a Catalunya. Tot feia presagiar un èxit socialista, però no va ser així, i va quedar demostrat que cada consulta electoral té el seu particular vot: legislatives, autonòmiques i municipals.

El segon moment important es dóna el 1988, quan, liderat per Raimon Obiols, obté la xifra encara avui no superada de 42 diputats, però amb 400.000 vots per sota de CIU.

És el 1995, encapçalant la llista Joaquim Nadal, quan apareix una dada significativa. La participació augmenta prop de 10 punts respecte a les anteriors eleccions, no obstant això el PSC obté un mal resultat, tan sols 34 diputats, amb el 15,79% del cens electoral i el 24,81% del vot emès. Es trenca la creença que els abstencionistes eren majoritàriament votants socialistes no identificats amb les eleccions autonòmiques, i que si la participació creixia seria a favor del PSC. No és així, l´augment de la participació es reparteix entre tots els partits, especialment, aquell any, en benefici d´una ERC emergent i d´ICV, que recull molt descontentament socialista amb motiu dels escàndols d´Estat que estan succeint.
Amb la victòria del PP el 1996, les coses comencen a canviar, i el PSC -amb un PSOE en vies de renovació- recupera vot perdut i també fa una estirada endavant liderada per Pasqual Maragall, que el porta a la victòria de 2003, en que arriba a la presidència de la Generalitat. El PSC tot just absorbeix vot per la seva esquerra, però, en canvi, atreu vot moderat que en el seu moment va ser a UCD, és un vot catalanista, però no nacionalista, que anteriorment va optar per CIU i, també, vot nou.
El repte que se li planteja al presidenciable Montilla és de categoria: superar el llistó dels 42 diputats apel·lant al vot moderat i, alhora, a l´electorat més pragmàtic de l´esquerra que no ha votat PSC, però que sap l´important que és que el candidat socialista obtingui millor resultat que el seu principal adversari. No obstant això, difícilment mobilitzarà, com es diu, un electorat metropolità majoritari, ja que aquest vot ha anat incorporant-se a poc a poc i el que queda no és tant com se suposa, encara que no per això ha de menysprear-se, ja que tindrà el seu pes.
En la seva contra té la crisi d´ERC. Si la formació independentista va absorbir vots de CiU en les últimes eleccions, ara pot ser que succeeixi al revés, per la qual cosa CiU podria erigir-se amb la victòria. Sens dubte, qui guanyi serà per poc.

Escrit el dia 08/09/2006
Diari de Girona

Convergència i Unió:

" és la joventut formada educativament sota el govern de CiU la que acaba restant-li vots fins a dur-la a la derrota "

Avui CiU és el segon partit de Catalunya en vot ciutadà i el primer en vot parlamentari. Es dóna la paradoxa que havent obtingut menys sufragis que el PSC té més escons que aquest.
El seu pitjor resultat va obtenir-lo el 1980, eleccions que, no obstant això, va guanyar amb 754.448 vots, el 17% del cens electoral i el 27,68% del vot emès. Fou a les següents eleccions de 1984 quan va arribar el seu major èxit, amb 1.246.917 vots, el 29,92% del cens electoral i el 46,56% del vot emès, passant d´una majoria minoritària de 43 escons, a una majoria absoluta de 72. No seria fins al 1995 que tornaria a estar en minoria, deu anys en els quals va poder fer i desfer al seu antull.
Els tres principals moments d´aquesta coalició són la seva primera victòria; la majoria absoluta del 84; i el declivi i pèrdua de la presidència del Govern, període que s´inicia el 1992 i conclou el 2003.
En les primeres eleccions de 1980 CiU no és gran cosa. Es tracta d´una coalició que no ha tingut grans resultats en les eleccions legislatives. No obstant això aconsegueix recollir el sentiment de la Catalunya de sempre en aquelles primeres eleccions autonòmiques, i, encara que no arriba a majoria absoluta, els vots conservadors d´ERC i UCD són suficients per investir a Jordi Pujol com a president de la Generalitat de Catalunya.
Les eleccions de 1984 se li presenten a CiU com oli en un llum. UCD ha desaparegut, el PSUC s´ha trencat, l´electorat tradicional d´ERC se sent més identificat amb ella i el PSOE apareix com a responsable del cas Banca Catalana, que converteix Jordi Pujol en el president màrtir del centralisme. Així les coses, absorbeix vots de pertot i s´alça amb la majoria absoluta: 120.000 vots li vénen d´ERC, prop de 150.000 de la UCD, i, en menor percentatge, del PSUC i del nou electorat, que es va abstenir en les anteriors.
La situació es manté estable fins al 1992, quan, encara que obté un bon resultat, inicia un cert declivi que s´accentua a partir de 1996. Dos són els factors: el seu suport al PP de José Maria Aznar i la irrupció d´una nova generació dirigent a ERC, que li atreu gran part del vot nacionalista jove. Paradoxalment és la joventut formada educativament sota el govern de CiU la que acaba restant-li vots fins a dur-la a la derrota de 2003. Està recollint els fruits que va sembrar fa anys. Es tracta de la generació Bola de Drac, aquella sèrie de TV3 elogi de la violència; es tracta del maltractament donat a la resta d´Espanya per uns mitjans de comunicació institucionals; es tracta d´un ensenyament en què la història té un valent i bo, que és el català, i un dolent i covard, que és l´espanyol. CiU ha servit en safata a l´independentisme una part del que havia de ser el seu nou electorat.
Ara, s´enfronta a les eleccions més decisives de la seva història. Per guanyar el primer partit, el socialista, ha de recuperar els vots que se li van anar a ERC i mantenir els que li van venir de la UCD, labor gens fàcil la de convèncer catalanistes no nacionalistes i independentistes que Mas és qui millor els representa a ambdós. Mentre en el món rural té moltes possibilitats d´aconseguir-ho, en l´urbà la cosa no està tan clara. Tot apunta, doncs, a un resultat molt ajustat entre el presidenciable Montilla i el seu oponent Mas.

Escrit el dia 01/09/2006
Diari de Girona

Esquerra Republicana de Catalunya:

" Si prenem com a referent l´electorat que va anar de ERC a CiU el 1984, podem situar al voltant de 120.000 vots menys els que obtindran ara; el dubte és si tots aniran a CiU "

L´evolució del vot d´ERC en les eleccions al Parlament de Catalunya (1980-2003) ha tingut tres moments importants: el vot de la nostàlgia el 1980; la travessia del desert fins al 1992, i la gran pujada, que culmina el 2003. El moment més baix va viure´l el 1988, any que solament va merèixer 111.647 vots, el 2`45% del cens electoral i el 4`12 % dels vots emesos. En total, 6 diputats, això sí, un més que en les eleccions anteriors gràcies a la nostra llei electoral. I el seu gran moment el va viure en aquestes últimes eleccions de 2003, en les quals va arribar 544.324 vots, el 10`26% del cens electoral i el 16`40% del vot emès, que li va permetre obtenir 23 diputats. En resum, un 7`81% del cens electoral es reparteix en aquestes tres categories: va d´ERC a CiU i de CiU a ERC; de l´abstenció a ERC i la dels primers votants que opten per l´independentisme.
El 1980, ERC va obtenir 241.711 vots, que es van quedar en 126.971 en les següents eleccions, les de 1984. Pràcticament la meitat dels votants es van escapolir a CiU, que va aconseguir el millor resultat de la seva història, tant en vots com en escons. El vot republicà de 1980 tenia molt de nostàlgic i CiU era encara una gran desconeguda. Després de quatre anys de govern Pujol, molts votants d´ERC van trobar en CiU una opció més sòlida i no van dubtar a abraçar-la.
Comença la gran travessia del desert i les crisis internes en el partit. Van succeint-se diferents dirigents i amb Àngel Colom i Pilar Rahola aconsegueixen remuntar amb el discurs de l´autodeterminació, que atreu un sector de la joventut. L´ascens s´inicia el 1992, amb 210.366 vots, encara per sota de 1980, xifra la d´aquest any que superen el 1995 amb 305.867 vots. És l´inici de l´era Carod-Rovira. El 1999 baixen lleugerament en vots, però apareix la que serà el principal planter per als republicans: l´anticatalanisme del govern de José María Aznar, que arriba a la sobredosi a partir de l´any 2000, en el qual obté majoria absoluta en el Congrés dels Diputats. Si a això unim l´aliança entre PP i CiU en el Parlament de Catalunya i en el Congrés dels Diputats, ja tenim tots els ingredients de l´efecte llançadora que ERC viu a partir d´aquest any i fins a 2003, en què aconsegueix el seu millor resultat, ja apuntat en aquest article. ERC es va beneficiar del vot jove i del vot que va deixar d´anar a CiU per part de molts electors, que van voler fer una estirada d´orelles a Artur Mas per haver-se aliat amb José Maria Aznar.
Què succeirà l´1 de novembre? ERC té dos handicaps insuperables: el desengany d´un sector del seu electorat per haver donat el vot a Maragall, i la desautorització per la manera tan infantil amb què ha governat. El lògic és que sofreixi un descens, que protagonitzaran electors que li venien de CiU i tornaran a CiU, i, en menor mesura, d´electors que van votar ERC, però que no volen que torni a governar CiU i preferiran abstenir-se o votar Montilla en lloc d´Artur Mas. Si prenem com a referent l´electorat que va anar de ERC a CiU el 1984, podem situar al voltant de 120.000 vots menys els que obtindran ara; el dubte és si tots aniran a CiU.
En resum, el previsible és que ERC passi del 16`4% actual a estar entre el 13 i el 14% del vot emès, al voltant de tres punts menys. Si aquests 120.000 vots tornen a CiU, guanyarà Artur Mas les eleccions? Ho analitzarem en un pròxim article.

Escrit el dia 11/08/2006
Diari de Girona

Partit Popular de Catalunya:

" Repetirà el PPC el seu suport a CiU? Els 100.000 vots CDS, que son catalanistes, però no nacionalistes, s'inclinaran aquesta vegada per Montilla donant-li la victòria? "

El PPC ha obtingut el seu pitjor resultat en les eleccions al Parlament de Catalunya la primera vegada que aquestes es van convocar en 1980, llavors només va aconseguir 64.119 vots, el 1,44% del cens electoral i el 2,30% del vot emès; cal assenyalar que es va presentar com Aliança Popular. I el seu millor resultat fou en les eleccions de 1995, quan va encapçalar la llista Aleix Vidal-Quadras, amb 421.752 vots, el 8,3% del cens electoral i el 13,05 del vot emès. En 1980 no va treure cap escó i en 1995 va arribar a obtenir-ne 17; ara són 15 els diputats d'aquest partit.
Els moments principals de la seva evolució són tres: el fracàs de 1980; l'èxit de 1995; i la renovació del partit amb Josep Piqué com capdavanter, que permet al PP a Espanya el canvi d'aliances al que es resistia Vidal-Quadras, i que consisteix a obtenir el suport de CiU en el Congrés dels Diputats, a canvi de concedir el PP el seu suport a CIU en el Parlament de Catalunya, evitant així que hi hagi una majoria progressista alternativa que formi govern a Catalunya.
La “nata” de 1980 és de fàcil explicació. En aquella època Aliança Popular la liderava Manuel Fraga juntament amb altres destacats líders del franquisme. Eren altres temps i la ciutadania ho acceptava tot menys tornar al passat. Així que el vot de centredreta es va anar a UCD (avui inexistent), que va arribar als 287.160 vots, el 6,48% del cens electoral i el 10,55% del vot emès, amb 18 diputats.
Després de la desaparició de la UCD, en les següents eleccions de 1984 els populars van obtenir 150.000 vots més procedents d'aquell partit, el que els va permetre tenir 11 diputats, amb el 4,92% del cens electoral i el 7,66% del vot emès. També CiU es va beneficiar de la desfeta centrista, collint els vots restants. No obstant això, la dada de major interès es dóna en les eleccions de 1988, quan una part de l'extinta UCD es presenta amb les sigles CDS, partit que lidera a Espanya l'expresident Adolfo Suárez, i obté 103.351 vots, cosa que el PPC acusa perdent uns 80.000 vots respecte a les anteriors.

Però el CDS desapareix i el mapa es modifica d'arrel, encara que en una situació excepcional, la de 1995, amb un PSOE que s'ha vist desacreditat per casos de corrupció i trames policials, mentre un PP renovat amb José Maria Aznar al capdavant, promet acabar amb tot allò i anuncia que desenvoluparà una política centrista i moderada. Així les coses, les eleccions catalanes de 1995 son per a molts electors unes eleccions primàries de les eleccions espanyoles, que s'anuncien per a l'any següent. Si afegim que Vidal-Quadras transmet un missatge antinacionalista, ja tenim tots els elements per a la gran pujada, amb els resultats que ja hem indicat.
I vet aquí que en 1996 José Maria Aznar guanya les eleccions i és investit president del govern gràcies al vot dels partits nacionalistes, el que fa que canviï la seva política a Catalunya donant per finalitzada l'etapa “Pujol enano, habla castellano” i iniciant la de “Pujol amigo, estamos contigo”. Ambdós partits teixeixen una aliança tàcita que no es trenca fins a la victòria de Pasqual Maragall, doncs la suma de diputats del PPC i CIU no són suficients perquè Artur Mas es faci amb la presidència.

Repetirà, si te prous escons, el PPC el seu suport a CiU? Els 100.000 vots CDS, que son catalanistes, però no nacionalistes, s'inclinaran aquesta vegada per Montilla donant-li la victòria? Tornarem a parlar-ne.

Escrit el dia 18/08/2006
Diari de Girona

Iniciativa per Catalunya
" PSC i ICV-EUiA, obtindràn suficients escons per a investir a José Montilla president de la Generalitat? "

El PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) va ser el partit dels comunistes catalans i participava en els òrgans de direcció del PCE (Partit Comunista d´Espanya). Durant la dictadura i la transició era la formació política més sòlida, fins al punt que dir «el Partit» equivalia a dir «PSUC». Amb l´arribada de la democràcia va sofrir una gran pressió, tant aquest com el PCE, per part de la Unió Soviètica perquè fos un partit de la seva obediència i renunciés a tenir una política pròpia, cosa que el va dur a una gran crisi interna, que va tenir com a resultat la sortida d´aquest partit de la major part de la seva militància. El PCUS va aconseguir convertir el PSUC en una ombra del que va ser.
En les eleccions al Parlament de Catalunya de l´any 1992 (sent encara PSUC), els comunistes catalans arriben al millor resultat de la seva història, amb 509.014 vots, l´11,47% del cens electoral i el 18,68% del vot emès. I el pitjor resultat l´obté el 1984, amb 160.629 vots, el 3,57% del cens electoral i el 5,55% del vot emès, passant de 25 diputats a tan sols 6. Pel mig, la crisi ja apuntada.
L´inici de la seva recuperació electoral arriba en les següents eleccions, les de 1988, quan es presenta ja com a IC, però l´ascens és molt lleuger, ja que només obté 209.211 vots, el 4,58% del cens electoral i el 7,72% del vot emès, i passa de 6 a 9 diputats. El 1992 IC es veu perjudicada per l´ascens de l´ERC d´Àngel Colom, que li absorbeix una part del seu vot nacionalista, i es queda en 171.974 vots, el 3,55% del cens electoral i el 6,47% del vot emès, amb 7 diputats.
És el 1995 quan observa una certa recuperació. Es tracta d´un moment en el qual personatges del PSOE estan embolicats en alguns casos de corrupció de gran entitat, cosa que fa que una part de l´electorat socialista opti per votar socialista tapant-se el nas o s´inclina per IC, que obté 313.092 vots, el 6,61% del cens electoral i el 9,68% del vot emès, amb 11 diputats. Des de 1995 fins a avui, el vot d´IC (ara ICV-EUiA) s´ha estabilitzat en un 7-9%. El resultat en les últimes eleccions autonòmiques de 2003 fou de 241.163 vots, un 4,54% del cens electoral i el 7,26% del vot emès, amb 9 diputats. En total, uns dos punts i uns 90.000 vots han passat d´aquests al PSC, després que el PSOE va perdre les eleccions -pels motius ja apuntats- i va començar la curta, però intensa, era Aznar.
Tres grans fases, doncs, en el seu itinerari electoral: la comunista, la postcomunista i, dintre d´aquesta, la de partit de govern. En la primera, la societat considera que és un gran partit, per la seva història; la seva independència respecte a l´URSS; i, especialment, la qualitat dels seus militants de base. Després de la seva crisi interna arriba el daltabaix de 1984, quan la major part del seu electorat opta pel PSC, també una part per CiU i un petit fragment va cap a ERC. Es recupera mitjanament gràcies a la crisi del PSOE i ara està per veure la repercussió electoral de la seva etapa de govern, encara que tot apunta que el resultat que obtindrà en les pròximes eleccions catalanes serà similar a l´actual.
La pregunta és: PSC i ICV-EUiA, obtindran suficients escons per investir José Montilla president de la Generalitat? Continuaran en coalició? Quines relacions mantindrà amb ERC? Tornarem al tema un cop acabada aquesta anàlisi d´estiu sobre l´evolució dels partits catalans.

Escrit el dia 25/08/2006
Diari de Girona

FI.

LUIS OPINA QUE...

2006-09-21T01:08:00.000-07:00

Hola compañeros:
Yo personalemente haria el siguiente cambio:
en lugar de El nacionalisme és incapaç de governar una Catalunya dinàmica i oberta a les grans transformacions en curs
diría: El nacionalisme conservador és incapaç de governar una Catalunya dinàmica i oberta a les grans transformacions en curs.

Después de leer y seguir los discursos de Montilla creo que su mensaje es cada vez más claro. Es por ello que el borrador inicial se puede concretar mucho más.
Ahí van algunas sugerencias:
Informaría que el candidato tiene un compromiso muy importante con la mejora de la política social (educación, sanidad, personas dependientes) de ahí su lema "Es la hora de los catalanes". La política social como instrumento para la mejorar la calidad de vida y bienestar de los catalanes/as(las personas)
Ese es su verdadero patriotismo o “catalanismo social”, que se diferencia claramente de un nacionalismo conservador (que ha privatizado la sanidad y la educación para beneficiar a sus clases sociales en detrimento de las clases populares) que ha enfatizado los elementos identitarios(Fets, no paraules es uno de los eslóganes de Montilla) olvidándose de los problemas reales(listas de espera en la sanidad, aulas con pocos recursos, las mujeres sobrecargadas de responsabilidades cuidando a los ancianos o a los dependientes al no existir una política social de ayuda a la familia)de “las personas”
Otro punto fuerte del candidato Montilla que creo que podría mencionar es que proviene del mundo local y de clase trabajadora y conoce muy bien la realidad social y los problemas reales "de las personas". Ello posibilita que el candidato Montilla conozca de cerca los verdaderos problemas de la gente y las recetas para superarlos: la política social(otra vez las "personas", su "catalanismo social", el patriotismo social)
Y por último destacaría que Montilla es una persona hecha a si misma(selfmade). A todo el mundo le gusta las personas hechas a si mismas.
Un fuerte abrazo
Luis

PD:Os recomiendo el exelente artículo de González Casanova en El País de hoy
http://www.elpais.es/articulo/cataluna/revancha/derecha/elpepiautcat/20060920elpcat_15/Tes/
La revancha de la derecha
J. A. GONZÁLEZ CASANOVA
EL PAÍS - 20-09-2006

La derecha catalana pretende recuperar su antiguo y largo poder, del que le apartó la mayoría parlamentaria de izquierda hace tres años, "robándole la cartera", según acertada metáfora inconsciente de Duran. En la pertinaz idea de que CiU y Cataluña son lo mismo, la Generalitat es vista como cosa nostra, algo propio. Por eso, si el Parlament no respeta tal propiedad particular, no representa al país y roba al único y verdadero representante de Cataluña. La democracia existe si manda CiU, si no, no. La conspiración más abyecta acabó con 23 años de monopolio legítimo del poder por los buenos catalanes. ¿Quién puede negar esa legitimidad? De entrada quien recuerde que la ley electoral provisional pactada entre CDC y el Gobierno de Suárez sólo para los primeros comicios autonómicos se ha aplicado hasta ahora de forma ilegal, amén de ser inconstitucional al negar la proporcionalidad de escaños y perjudicar gravemente el voto de la población mayoritaria. Hubo, pues, un robo previo: el de la Generalitat. Para fortalecerlo, la identificación CiU-Cataluña logró menguar el interés por el voto autonómico en unos municipios plenos de emigración española. Por si acaso, se destruyó por ley la Corporación Metropolitana porque era un "contrapoder" de la Generalitat de CiU. A la oposición socialista en el Parlament se la anuló moralmente tachándola de sucursal cómplice del "enemigo exterior". El PSC no era un partido catalán. Le votaban los de fuera, los andaluces de Felipe González. No tenía catalanistas. Reventós, Obiols, Maragall no lo eran, se habían vendido traidoramente al PSOE español. Ni en la televisión salían, fuera de las inevitables comparecencias en las campañas electorales. Se comprende que la revancha ahora intentada responda a la misma actitud de rechazo absoluto a una alternativa democrática y popular, más nacional y catalana que la excluyente, autoritaria y antinacional de CiU. La misma alternativa que recuperó la cartera robada por el ladrón de origen y que éste reclama como suya de toda la vida.
Condenada a ser oposición del Gobierno de Maragall, CiU la ha practicado este trienio como el PP con el de Zapatero: de forma destructiva, insidiosa, negada a todo reconocimiento de la rápida, eficaz e inédita política social emprendida. Para que Maragall no triunfara y fuera imbatible en futuras elecciones boicoteó su proyecto estatutario y, una vez sumado a él para no perder la cara, demostró tenerla y mucha al convertir su conformismo final en victoria propia y en monopolio del éxito obtenido. Aquí no hubo robo, sino apropiación indebida, una variente del mismo delito. Toda derecha se define por quedarse lo que es de todos. ¿No se apropiaron en 1980 los convergentes de las conquistas socialistas de una Generalitat restablecida, una Constitución y un estatuto autonomistas? Jordi Pujol llegó al poder con el apoyo de toda la derecha españolista, futura votante del PP, que calificaba al PSC de marxista incendiario. Hoy, de nuevo, el Muy Honorable ha resaltado que José Montilla proviene de la extrema izquierda estatalista española, y el neoliberal, hace un mes, Artur Mas presume de socialdemócrata como Jordi Pujol se hizo el sueco en l977. Pero CiU intentó en las Cortes que desaparecieran del Estatuto los derechos humanos y sociales que obligarán a gestionar políticas de izquierda al Gobierno catalán, preludiando lo que harán si vuelven a mandar, pues tales derechos y políticas perjudican a influyentes grupos conservadores. La derecha no tiene patria (por eso la invoca tanto) y siempre antepuso la cartera a la senyera.
Felip Puig, eminencia bastante gris de CiU, ha repetido lo de siempre: que no existe un socialismo catalán, sino "cien por cien de importación", es decir, no nativo. Ahora lo encabeza un cordobés "sin una idea clara de país ni un proyecto propio de gobierno, sin referente alguno", como no sea el que le denuncia como agente del enemigo exterior que "desnaturaliza" a Cataluña como esos nuevos emigrantes que tanto preocupan a Duran. Sin embargo, CiU de pronto ha descubierto que el PSC estaba lleno de catalanistas maragallianos que, en lógico rechazo a los anticatalanes amontillados, se pasarán a las filas catalanísimas de Mas, ese neocatalanista desde que CiU lo encumbró. La revancha, pues, no se basa en obtener una mayoría de escaños ya asegurados por una ley electoral favorable aunque se pierda en votos populares como les ocurrió a Jordi Pujol y Artur Mas en 1999 y 2003 frente a Maragall. Logrado con presiones e insidias que éste no repita como candidato, se trata ahora de dividir el voto socialista y de impedir que José Montilla continúe la política social ya emprendida. Que Mas no desdeñe el apoyo del PP, como lo tuvo CiU cuatro años para que la izquierda no derrocara al bloque conservador, es bien lógico. También lo es que siga fomentando la deslealtad de ERC a un proyecto progresista con la trampa de un bloque catalán frente a los españolistas de José Montilla. CiU saca siempre partido de sus propias contradicciones radicales y emula al PP en la desfachatez, la manipulación artera y el ataque mezquino. Controla influencias mediáticas amarillentas y el uso privilegiado de ciertos entes públicos. Por eso espera triunfar en la revancha y que todo vuelva a ser como siempre. Aunque el PSC, según todos los estudios, sea el partido que mejor refleja la plural sociedad catalana, eso no deja de ser algo "antinatural" para CiU. Esa Cataluña no existe. Para CiU, Cataluña, su Gobierno y su Parlament son, naturalmente, cosa nostra.
J. A. González Casanova es catedrático de Derecho Constitucional de la UB.

ANGEL PARADA COMENTA EL SEGON ESBORRANY

2006-09-20T00:36:00.000-07:00

Hola,

Sobre el concepte:

"El nacionalisme és incapaç de governar una Catalunya dinàmica i oberta a les grans transformacions en curs. "

Crec que és una afirmació excessivament contundent i que a més eleva el nacionalisme a la categoria d'ideologia.
Preferiria llegir:

"la visió tancada en el (del) nacionalisme, és incapaç de governar una Catalunya dinàmica i oberta a les grans transformacions en curs"

Angel Parada

JOSE MONTILLA: ¿Por qué es la hora de los catalanes?

2006-07-28T03:24:00.000-07:00

EL PAÍS - 28-07-2006

El día 18 de junio de 2006 marca un antes y un después de nuestra historia reciente. Más allá de los avances que contiene el Estatuto de Autonomía, aprobado en ese día histórico, una cuestión es capital: las dos grandes corrientes políticas catalanas, la socialista y la nacionalista, han fijado las normas en que se moverán durante muchos años. Nuestras relaciones con el resto de España, los recursos económicos que debe transferir el Estado a esa parte del Estado que es Cataluña, la configuración de las instituciones que nos son propias y tantas otras cosas más, que habían sido motivo de enfrentamiento partidista durante mucho tiempo, han quedado resueltas por el acuerdo de los partidos de Cataluña, que representan el 70% de los votos en las últimas elecciones al Parlament, y por la voluntad mayoritaria de los catalanes expresada en referéndum. Partidos y ciudadanía han dado a Cataluña el que ya es el Estatuto del siglo XXI. Ahora ya sólo nos queda ponernos a trabajar.
Como he dicho en varias ocasiones durante estos últimos años se ha hablado mucho de Cataluña y poco de los catalanes. Conviene ahora invertir el orden. Debemos dedicar nuestros esfuerzos a imaginar el futuro más que a recordar el pasado, pero imaginando un futuro que seamos capaces de convertir en realidad. La política de verdad es la que sabe predicar y también dar trigo.
Si nos interrogamos sobre qué le diferencia de sus padres a cualquier joven europeo, sea catalán o del resto de España o Europa, seguramente todos llegaremos a la misma conclusión. Durante el siglo XX cualquier joven sabía que si se esforzaba lo justo tendría un trabajo fijo con un salario parecido al de su padre y, que si se esforzaba en estudiar y aprendía un oficio con toda seguridad, gozaría de una posición mejor que la de aquél. Hoy tal evidencia se ha desvanecido. Es más, ningún padre ni ningún hijo pueden predecir cuál será el futuro de éste. Hemos asistido a una mutación. La era industrial ha concluido dando paso a un mundo distinto que, por nuevo, aún nos resulta desconocido y, por ello, inseguro.
Pero para afrontar el futuro no hay que ceder ante el temor, sino avanzar con seguridad. Recuerdo cuando fui elegido presidente del Consejo Comarcal del Baix Llobregat, una comarca que en aquellos años tenía unas tasas de paro que alcanzaban el 30%. Nos pusimos a trabajar codo con codo sindicatos, patronales e instituciones hasta conseguir darle la vuelta a la tortilla y situar al Baix Llobregat entre las comarcas con mayor crecimiento económico de Europa. La Cataluña de hoy lo tiene más fácil que lo tuvimos entonces.
Partimos desde una buena línea de salida que no es otra que los logros sociales conseguidos en el pasado siglo, lo que hemos dado en llamar Estado de bienestar. A comienzos del siglo XX los mineros ingleses empezaban a trabajar entre los cuatro y los seis años y su media de vida era de 30. Es, también, el siglo de la Declaración Universal de los Derechos Humanos, que no es poco.
Pero nada vino dado. Primero fueron personas como los Salvador Seguí, Joan Peiró, Josep Comaposada, personas de aquí y de allí quienes iniciaron el camino y a los que no pensamos defraudar. Y, tras la Segunda Guerra Mundial, fue un gran pacto entre el pensamiento socialista y el socialcristiano el que articuló una nueva política social: el Estado de bienestar.
Hoy lo sustancial es que nuestras necesidades han cambiado y debemos ajustar el Estado de bienestar a la nueva realidad. Hasta hace bien poco las políticas sociales se dirigían a una estructura familiar que ahora es otra. En los años sesenta, por no ir más lejos, la educación obligatoria solía acabar en los estudios primarios y a los 14 años el joven iniciaba su vida laboral como aprendiz. La mujer atendía las labores de la casa y punto. Los ancianos se jubilaban a los 65 años y morían poco después en casa de sus hijos. Y era el padre quien gobernaba a la familia.
Hoy es totalmente distinto. La edad escolar suele alargarse hasta los 20 años. Los jubilados viven, como mínimo, hasta los 75. La mujer trabaja. Aumentan las enfermedades crónicas entre nuestros mayores. Muchas personas viven solas, porque así lo han decidido. Los divorcios y separaciones convierten una familia en dos con la consiguiente pérdida de poder adquisitivo para ambas. Cada miembro de la familia defiende su autonomía y el gobierno familiar se basa más en el consenso. Y podríamos seguir.
En resumen, las nuevas necesidades podríamos resumirlas en una mayor calidad de la educación; guarderías para los pequeños; atención domiciliaria para nuestros mayores, vivan en familia o solos; más asistencia sanitaria; viviendas para la juventud, formación profesional permanente. En definitiva, sentar las bases para que cada miembro de la familia pueda desarrollarse autónomamente. Por eso, el Gobierno que espero presidir hará de las políticas sociales el elemento sustancial de su acción. Porque ahora es el momento de las personas, es el momento de utilizar el nuevo Estatuto para solucionar los problemas de hoy y sentar las bases para construir las oportunidades del futuro de la gente y, por tanto, del país.
En todo este entramado hay un sujeto que considero principal. Se trata del niño, al que debemos considerar patrimonio de cada ciudad y cada pueblo, pues el futuro de todos será el que él construya cuando sea adulto, por eso las bases debemos sentarlas desde que nace. Los niños deben ser uno de los grandes pilares de nuestra política social. Más allá de su origen, de la condición de sus padres, del medio en el que hayan nacido, tienen derecho a que el punto de partida desde el que afrontarán su futuro cuando sean mayores sea igual al de los niños que han tenido mejor suerte al nacer. Estoy convencido, además, de que beneficiando a quienes peor fortuna han tenido, nos beneficiamos todos, pues es en la ciudad, en el pueblo, donde nos tocará convivir los unos con los otros.
Para convertir en realidad cuanto he expuesto hace falta la colaboración de todos. Si merezco la confianza de los catalanes convocaré a los partidos políticos y a los representantes sociales y económicos para que sea fruto de un gran consenso la política social que desarrolle mi gobierno. Sólo así, una política social de altura puede tener la garantía de que será duradera y eficaz.

BARTOLOME MUÑOZ BENITEZ ENS DIU...

2006-07-28T01:42:00.000-07:00

Buenos días,

En un correo anterior he enviado mi adhesión a la Plataforma.

Mis apreciaciones al manifiesto:
Soy un hijo ideológico de la Revolución francesa y de los ideales socialistas. Para mi la libertad, la igualdad, la solidaridad (fraternidad) tienen un significado profundo que han guiado mi actuación política siempre.

Creo que la candidatura de José Montilla representa estos valores, por eso he enviado mi adhesión.

Pero hay algunas expresiones que creo que están contaminadas por un debate nacionalista que ni es el mío, ni creo que sea el de la candidatura. En mi opinión es un error mantenerlas. Si el actual manifiesto es un borrador, sería conveniente prescindir de ellas en el definitivo. No es correcto considerar a Catalunya como sujeto activo u objeto político. El único sujeto posible son los ciudadanos, y el único objeto la mejora de las condiciones de vida de los mismos. Se ha de huir del debate sobre el sentimiento de pertenencia que es individual y contamina la acción política.

"... volem: que Catalunya s'obri de bat a bat al món de la globalització"
"...una Catalunya extravertida, oberta a les grans transformacions que estan en curs."

"... quan a Catalunya l'han constrenyit entre les seves parets s'ha anat quedant xata."
"... i també en la Catalunya interior i de la muntanya."

Otra expresión que considero desafortunada es la que sigue: (ni se le puede atacar políticamente por no haber nacido en Catalunya, ni se puede utilizar el hecho de que no haya sido así)

"... José Montilla té, d'altra banda, una singularitat: va néixer en sàvies terres del Sud."

Mis felicitaciones por la iniciativa, por la valentía de llevarla a término y mi apoyo al trabajo realizado.

Un cordial saludo

Bartolomé Muñoz Benítez (Informático, Barcelona)

UNA CRONICA DE FERRAN MONEGAL

2006-07-26T01:12:00.000-07:00

Mama, no sóc artista

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 21 DE JULIOL DE 2006

Primera entrevista televisiva de José Montilla des que s'ha fet pública la sevacandidatura a la Generalitat. L'ha aconseguit Joan Tapia per al seu Geometria
variable (La 2). A casa la vam seguir amb interès. Estàvem convençuts que aquest polític començaria a assajar davant de les càmeres algun tipus de posturisme. Els seus assessors d'imatge segur que li estan demanant un canvi radical en la seva parca gestualitat, en aquest quietisme, en aquesta monotonia gairebé machadiana que impregna les seves al(locucions públiques. O sigui, que hi havia un morbo, una expectació, per veure com Montilla s'enfrontava al seu nou rol de candidat, el seu nou paper com a pòster que ha d'atraure, seduir, els votants que aniran a les urnes. ¡Ah!, doncs va ser curiosíssim: lluny de construir unes postures, Montilla va fer ostentació de més quietisme encara. A penes va aixecar les mans per ressaltar amb un gest un argument. Ni una vegada li vam sentir una sobreaccentuació d'una síl(laba. En cap moment va abandonar el seu hieratisme característic. És més: fins i tot és possible que exagerés, expressament, aquest sobri aire de si mateix. Interessant candidat, aquest Montilla. Navegant a contracorrent del que en les operacions triomf s'estila, ha agafat aquella cançó de Concha Velasco, Mamá, quiero ser artista, i l'ha capgirat com a un mitjó. O sigui, es posa davant de la tele i ens avisa: "Ciutadans, jo no vull ser artista. Només vull ser polític". En un moment donat va sortir precisament el tema de si el polític ha de ser simplement un bon gestor .

Montilla va sortir al pas de l'assumpte. Va advertir: "No senyors, jo no vull ser només un gestor. Per a això es crida als head hunters i te'n donen uns quants per triar". ¡Ah!, Montilla ens deia que la gestió ha d'estar sota el compromís d'una ideologia, social, que posi ànima al tauró del pragmatisme. Després d'espumes, piruetes, i artistes, sembla que ha tornat l'esquerra.

Benvinguda.

EN EL BLOG DE JOSEP MARIA ALVAREZ

2006-07-21T03:03:00.000-07:00

Leemos en www.josepmariaalvarez.org

Con José Montilla puedes quedar a comer y no abrir boca hasta el segundo plato. Y de golpe iniciar una intensa conversación que dure ininterrumpidamente hasta bien pasado el término de una decente sobremesa. Dicen que es timidez. Yo creo, más bien, que prefiere callar antes que llenar el silencio de lugares comunes, frases hechas y atiborrarlo de palabras huecas que no aportan nada. Creo que es de los que prefiere escuchar y comprender.
Hoy en día parece no haber espacio para el silencio. Nos abruma no tener nada que decir, aunque sea una verdadera sandez. Nos aterra enfrentarnos al vecino en el ascensor y ponernos que contar los segundos de silencio angustioso hasta que llega nuestra parada y respiramos con una leve despedida. Por eso José Montilla desconcierta. Sólo habla si tiene algo que decir, en serio. Y no nos cabe en la cabeza que alguien y menos un político de su relevancia y responsabilidad, no intente aturdirnos con la verborrea clásica. Estamos programados para apagar los oídos y con Montilla no es necesario. Seguro que mucha gente no sabría reconocer ni su timbre de voz. Es más, estoy seguro de que sus palabras reúnen mayor audiencia, precisamente, por su laconismo. Es un ecónomo del verbo.
Y precisamente ahí reside su singularidad. No es un político al uso, desde luego. Ni pretende serlo. ¿Un gestor? ¿Una persona fría y rigurosa? ¿Un calculador? Seguro que concilia todos estos adjetivos. Sin duda. Pero lo hace desde un estilo nuevo. Si me permitís, quizá más respetuoso con los ciudadanos y la ciudadanas.
Es verdad que venimos de una cultura política de grandes liderazgos sociales y mediáticos y que nos costará acostumbrarnos a otros formatos. No obstante, y sin que sirva de menoscabo hacia ninguna de las figuras de nuestra historia política democrática, afirmo sin rodeos que ante la disyuntiva de elegir entre liderazgos construidos a base de márketing y demoscopia y otros relacionados con las trayectorias y el mérito, yo me quedo con éstos últimos. Prefiero no hablar hasta los postres, que no tener nada nuevo que decir cuando llega la hora del café. Prefiero palabras justas y honestas que el tedio de tener que desentrañar un mensaje tejido en una complicada telaraña de retórica vacía.
No obstante, José Montilla, que gana mucho en el regate corto, debería andar con tiento si no quiere que se malinterpreten sus palabras y sus silencios. Debe acertar ahora más que nunca en sus intervenciones. Corre el riesgo de no ser entendido y de ver como crece toda una corte de exégetas de su pensamiento y obra.
Este sábado me encuentro con él. Bueno, de hecho mantendremos una reunión con los secretarios generales de las Federaciones Nacionales de la UGT de Catalunya. Tendremos una buena y nueva oportunidad de compartir sus reflexiones en voz alta. No sabremos cuáles se reservará para si.

ACLARANDO ALGUNAS CUESTIONES

2006-07-21T01:21:00.000-07:00

José Luis López Bulla

En un rotativo barcelonés se informa que un grupo de ex dirigentes de Comisiones Obreras ha creado una Plataforma de apoyo a la candidatura de José Montilla para la presidencia de la Generalitat de Catalunya. Es cierto, pero esa noticia y algunos comentarios del cronista me llevan a puntualizar (y esta será la primera y última vez que lo haré en relación a este asunto) algunas cuestiones.

Primero. Nuestra plataforma no se monta en nuestra “condición” de ex dirigentes de Comisiones sino en tanto que personas que viven sus circunstancias individuales ahora mismo. Más todavía, nos disgusta profundamente que se mezcle, directa o indirectamente, a este gran sindicato en cuestiones que nada tienen que ver con su carácter independiente.

Segundo. Nuestra plataforma no es, como dice explícitamente la noticia, una respuesta “al nacionalismo de Iniciativa per Catalunya”. Esta es una organización política que respetamos, y a la que deseamos el mejor resultado electoral. Tampoco es una respuesta (ni personal ni política) al compañero Joan Saura con quien nunca hemos tenido ninguna polémica: ni pública ni privada.

Tercero. Tampoco nos hemos agrupado (provisionalmente, esto es, hasta el día de reflexión de las autonómicas) contra nadie más, ya sean ciudadanos de Catalunya, Groenlandia o Navalmoral de la Mata.

Cuarto. Nosotros somos lo que decimos ser en nuestro borrador de manifiesto.

Eso es (casi) todo.

NARCIS ESTEVA ENS COMUNICA QUE...

2006-07-21T00:26:00.000-07:00

Voldria només fer un petit suggeriment. En aquest moment històric en que es reivindica la memòria, crec que quan s´anomenen personatges com és ara Seguí o bé A. Lorenzo, no estaría de més potser, tenir presents personatges com Comorera, Irla, Puigpidemunt ofins i tot el mateix Companys. Ja sé que el primer i el tercer nom poden fer pensar en unes sigles determinades, però la història és la que és. Per raons obvies, no s´hi pot incluir a tothom, però no per això , es tindría de caure en l´error de tenir mancances significatives...

SOCIEDAD DE CIUDADANOS: Joan Coscubiela

2006-07-18T00:29:00.000-07:00

(Este blog reproduce por su evidente interés un artículo de Joan Coscubela, aparecido hoy en El Periódico. La publicación de dicho trabajo no implica relación "orgánica" de este dirigente sindical con esta Plataforma; simplimente nos limitamos a ediarlo por la razón anteriormente expresada, aunque no escondemos nuestro aplauso a lo que se argumenta)

Deberíamos preguntarnos por qué tanta gente no se siente concernida por las citas electoralesa.
Un día más nos hemos encontrado con una controversia política incomprensible para la ciudadanía. Ahora tocaba discutir sobre el día más propicio para celebrar las elecciones catalanas. Nada nuevo si no fuera porque una vez más se trasladan a la sociedad dos imágenes, a cual más negativa. De un lado, se evidencia que las preocupaciones políticas se refieren no a los problemas de la gente sino a sus cuitas tacticistas. De otra, se empeñan en trasladar problemas y conflictos entre ellos y no soluciones.Lo más preocupante es que la polémica se justifique en base a la necesidad de propiciar la participación. No niego que el día elegido tenga su incidencia, pero creo que las causas de la abstención son un poco más profundas. Salvo que se piense que todo se limita a que algunos ciudadanos no votan porque en verano prefieren la playa, en otoño recoger setas, en invierno esquiar y el resto de meses sufren astenia primaveral.Si de verdad nos preocupa la participación política habrá que comenzar por asumir que las reflexiones y debates sobre la elevada abstención en el referéndum del Estatut fueron poco pedagógicos. Disculpen lo ridículo o ingenuo que les pueda parecer que alguien a estas alturas relacione política y pedagogía. Es cierto que la reacción del Partido Popular manipulando antidemocráticamente y apropiándose groseramente de la abstención debía tener una respuesta. Pero ni el PP puede ser la coartada para justificar esa tendencia a las reacciones fuenteovejunescas, a la que nos estamos acostumbrando la sociedad catalana y que tanto nos empobrece. Ni las respuestas que se dieron podían negar el problema y ofrecer explicaciones autocomplacientes.SE HA LLEGADO a decir que era una expresión de madurez democrática de la sociedad. Quienes así argumentaban debían haber añadido que para ellos la sociedad no es de ciudadanos, sino de clientes. Sin duda la abstención tiene causas muy diversas y complejas que van más allá de nuestras fronteras. Pero si es verdad, como dicen los expertos, que una parte de la abstención se consolida estructuralmente entre colectivos que no se sienten concernidos por las citas electorales, quizá haya llegado el momento de hacerse algunas preguntas. ¿Son todos ellos individualistas acérrimos o pasotas irredimibles? ¿O es posible que entre los abstencionistas nos encontremos a ciudadanos que están asociados en entidades diversas y jóvenes activos en movimientos sociales?Existe la posibilidad de que algunos no participen porque no se identifican en el espejo de las preocupaciones y las propuestas políticas. Me explico. ¿Qué debe de pensar un ciudadano al que se le exige que con un salario familiar medio pague tasas por tener a sus padres perceptores de pensiones mínimas ingresados en una residencia, mientras comprueba que la derecha quiere hacer desaparecer el impuesto de donaciones y sucesiones y alguna izquierda propone como alternativa reducir el impuesto a la mínima expresión con la excusa de que los más ricos ya se escapan del impuesto con triquiñuelas y eso es injusto para las clases medias?¿Qué debe de pensar un ciudadano que utiliza cada día para ir a trabajar unos transportes públicos saturados e insuficientes, cuando comprueba que el debate sobre la movilidad se centra exclusivamente en el rescate de los peajes y él forma parte del 55% de personas mayores de 18 años que no tienen coche? ¿Qué deben de pensar los trabajadores que comprueban que las plusvalías obtenidas en bolsa están gravadas con el 15% y él paga mucho más por los ingresos de sus salarios? ¿Qué deben de pensar algunos jóvenes cuando ven que no pueden acceder a una vivienda y las instituciones no se atreven a poner límites al uso especulativo de la propiedad privada, mientras en países como Dinamarca gobiernos de centroderecha aplican a través de sus municipios políticas de alquiler forzoso de los inmuebles desocupados por sus propietarios?PUESTOS A preguntarnos, podríamos indagar sobre el mayor diferencial de abstención cuando se trata de las elecciones autonómicas. Y preguntarnos si se está consolidando una ruptura emocional entre una parte de la ciudadanía y la manera de entender Catalunya y sus instituciones por parte de la mayoría de dirigentes políticos y sociales del país. Soy consciente de que la realidad es muy compleja y de que el problema no es exclusivo de la política y los políticos, pero no debería ser ajeno a nadie, ni ser minimizado o frivolizado. Necesitamos, además, preguntarnos por qué una parte de estas personas consideran que los intereses que están en juego no son los suyos o bien que su voto no le sirve para defenderlos. Aunque un servidor continuará insistiendo, de manera machacona y convencida, en aquello de que "cuando los trabajadores no votan, alguien lo hace en su nombre y contra sus intereses". El Periodico

E - mail de JAUME PUIG

2006-07-17T12:17:00.000-07:00

Jose luis: Alguns breus comentaris sobre el manifest:

- No som un grup en abstracte: som un grup de ciutadansHo tambe, es podria iniciar:Nosaltres, ciutadans de Catalunya,volem que José Montilla sigui els proper president de la Generalitat i ens esforçarem .......

El que no aspirem a carrecs esta colocat com a la defensiva, ¿no seria millor?: L'unic que pretenem es que Catalunya s'obri de bat a bat......- Un afeixitó: Ser d'alla on vulguis per neixament no te cap merit, ser-ho d'adopció te sempre mes valor

Jaume Puig

EUROPA: la nova pàtria

2006-07-17T03:24:00.000-07:00

Carles Navales

Pensant sobre què és Europa i parlant sobre la seva identitat cultural, François Mitterrand deia que si haguessin de marcar-se les fronteres culturals europees segurament coincidirien amb les dels monestirs del Cister. Ho vaig comentar amb un amic meu, que em va dir li semblava anaven fins els Urals. En una conversa amb el president Jordi Pujol, ell creia no arribaven tan lluny, encara que li va interessar més apuntar-me que mai sabríem si Mitterrand era cristià o no ho era. Per sort, vaig coincidir a la Residència d´Estudiants de Madrid (la de Lorca, Buñuel i Dalí) amb Francisco de Pascual, director de la revista Cistercium, en un seminari sobre la lectura dirigit per aquest català tan desaprofitat aquí, de nom José Antonio Millán. Aquell em va donar la pista definitiva: el mapa més detallat dels monestirs del Cister el va publicar Louis Lekai al llibre Los Cistercienses, d´editorial Herder. Així ho vaig fer saber al meu llibreter, el senyor Frederic, que de seguida va posar-s´hi. A les poques hores em va dir que a l´editorial ja no hi quedaven exemplars i que només n´hi havia uns pocs al monestir de Poblet. Paradoxes del destí, dies després em truquen de l´Arxiu Tarradellas -que està en aquest monestir- per demanar-me uns exemplars que els faltaven de la revista La factoria, la qual dirigeixo. Així que vam fer el tracte: les revistes a canvi del llibre.

Efectivament, són uns mapes precisos a marcar cadascun dels monestirs que hi ha a Europa. Els límits, les portes de Rússia i Istanbul, i els Estats Croats. Podria dir-se que és l´Europa on hi ha vinyes, més els Sants Llocs, que són mediterranis. Una mica com l´Imperi Romà, que mai va ser allà on els vinyers no donaven collita. El Cister i el Rei Jaume I, això és el monestir de Poblet. La Catalunya que es fa a si mateixa, més «las Españas» i Europa, que en un temps es van fondre pràcticament en un sol Imperi.

De vegades, el simbòlic cobra valor. Això em va passar a mi dissabte en veure que José Montilla, un cop proclamat candidat a la presidència de la Generalitat a la Tarragona que va veure néixer al fundador del PSC, Joan Raventós, es va dirigir al monestir de Poblet per compartir taula amb l´abat Josep Alegre i temps amb l´Arxiu Tarradellas, altre símbol de la Catalunya que no es mira el llombrígol.

El president Pasqual Maragall ja ho havia dit en l´acte de proclamació de Montilla: «Europa és la nostra nova pàtria». Maragall va animar Montilla que fos ell mateix i va rubricar la seva intervenció dient que estem en una nova Catalunya amb un nou Estatut i que, per això, havia de ser una nova generació la que liderés el procés; això sí, va reivindicar per a la seva el títol de la millor generació que hi ha hagut.

Montilla també va ser clar, com ho és el seu eslògan: «Ara és l´hora dels catalans». Va explicar el significat dient que amb el nou Estatut a la mà, i després de trenta anys de parlar molt de Catalunya i poc dels catalans, ha arribat el moment d´invertir l´ordre: «Imaginar el futur, més que recordar el passat».

Ara, li toca fer la feina, que no és altra cosa que convertir en propostes el que el dissabte va ser simbologia; convèncer-nos que serà capaç de liderar una Catalunya per la gent; unida, però oberta; i a l´altura del segle XXI. Que tingui sort!

Carles Navales.
Director de la revista "La factoria" >www.lafactoriaweb.com< . Diari de Girona

UNA CARTA DE UN AMIGO

2006-07-16T05:39:00.000-07:00

Explicar bien por qué hablamos de los "catalanes", se trata de hablar de los catalanes (ciudadanos), por qué estamos aburridos de hablar de Catalunya (sobre todo de manosearla). Creo que fué Alberdi (intelectual chileno-argentino) quién dijo que la "Patria era el último refugio de los canallas" (confirmaré cita) . Alguien dijo reivindiquemos "la Catalunya obra nostra" no "la Catalunya mare nostra".

Magnificas las referencias a nuestros mayores Ferrer i Guardia, Nin, Peiró, el Noi del Sucre (incorporarlo), Serrat, Maite Martín..., noto a faltar al Gato Pérez.

Aclarar diferencias con unos: no es una plataforma antinacionalista; y de otros: ni aspiramos a ser diputats, somos un poco "adultos" para eso , ni somos los amigos de l'eixample de ningú....).

Destacar que frente a los nacionalismos (cualesquiera que sean) somos fundamentalmente "laicos"; recuperar el "laicismo" del joven Marx (antes de su compromiso militante...) y aspiramos como el joven Marx y como los amigos del 1776 en Filadelfia a "ser felices" sin ideologías dominantes, patrias a defender, ni correcciones políticas a mantener.

Los Catalans/Catalanes/as necesitamos liberarnos de la parálisis y asfixias agobiantes de los discursos identitarios, si fueramos capaces de romper la tupida malla ideológica del nacionalismo (sea el que sea), roto el "nudo gordiano" nacional, liberaremos energías (teoría de la fisión nuclear) y podremos dedicarnos a la búsqueda del "tiempo perdido" (Proust nos escucha)..., una ves liberados de ese "peso muerto", venciendo "inercias de arranque" entraremos en la velocidad de crucero (cinemática de la aceleración creciente). Apliquemos pues la "física cuántica" al proyecto, que no por la componente "de incertidumbre heinserbergiana" , no deja de ser especialmente/potencialmente factible...
¿Cuanto felices seremos en la era "post-nacionalista", liberados de complejos (quién es más català), de fidelidades a la patria (los servicios prestados en épocas díficiles/tiempos heróicos, no serán facturados pero si expuestos dónde sea necesario, justo y equitativo...)?

Nos podéis ni imaginar lo que se podría hacer una vez superado el axioma del "expolio fiscal" y las "pérdidas por rozamiento" (en "pelas" y sobre todo en tiempo/discusión), en política educativa, sanitaria, industrial, infraestructural "inteligente", tecnológica, del conocimiento....

Por último perdonarme mi elíptica tendencia a la UTOPÍA pero me hace ser un poco más feliz.., y en eso estamos...

Abrazos, Manuel García Alborch

CATALUNYA BIEN VALE UNA FOTO

2006-07-16T01:23:00.000-07:00

Carles Navales

El presidente Pasqual Maragall fue muy claro el pasado sábado en Tarragona. Tras ser proclamado José Montilla candidato socialista a la presidencia de la Generalitat, el hoy presidente dijo que para una nueva Cataluña, con un nuevo Estatuto, hace falta una nueva generación. Ciertamente, lo que hay es un cambio de ciclo, tanto en los partidos progresistas como en los conservadores. El gran debate político catalán estará protagonizado por los nuevos Montilla y Mas hasta las elecciones de “Todoslosantos” y también después.

Lo cierto es que Montilla parte con ventaja respecto a Mas. Al segundo ya le conocemos todas sus cualidades, mientras las del primero aún no se han puesto al descubierto. ¿Por qué?

“La Cataluña que quiero, bien vale una foto”, es lo que seguramente pensaron el presidente Zapatero, Maragall y Montilla cuando vieron la posibilidad de que los dos primeros partidos catalanes sellaran un acuerdo de tanta trascendencia si le concedían la foto más grande a Artur Mas. Y, que pena, esa es la gran jugada política del candidato nacionalista; todo lo que puede exhibir en su haber. Y no entro en el debe, que quizá está en las cajas negras, que maneja Felip Puig.

Hasta ahora Artur Mas se ha limitado a criticar la obra de gobierno de Pasqual Maragall, sin ni una sola recensión a las propuestas del candidato Montilla. En el colmo, le pide a éste que le dé un cheque en blanco para pactar con el PP; no puede entenderse de otra manera que proponga sea el candidato con más escaños el que forme gobierno, algo insostenible con las reglas del juego actuales, pues exigen que el presidente sea elegido por mayoría parlamentaria. ¡Tanto mirar atrás embrolla!

Montilla aún tiene mucho de qué hablar y, aún más, cualidades por exhibir. Maragall ha sido tajante diciéndole claro: “Sé tú mismo: eso es lo mejor que puedes aportar a Cataluña”. Maragall y Montilla, dos generaciones y dos orígenes. El primero dando el relevo al segundo, a sabiendas de que las cosas serán distintas; y Montilla convencido de que hay tajadas de su antecesor que debe conservar. Estas elecciones serán guapas.

Escrit el 16/7/06
La Razón - Cataluña