Eleccions al Parlament de Catalunya:
l’evolució del vot.
Carles Navales
Com alguns ja sabeu, cada dissabte publico un article al “Diari de Girona”. A continuació els que vaig escriure aquest estiu sobre l’evolució del vot a les eleccions al Parlament de Catalunya ordenats de més a menys segons els vots obtinguts per les candidatures l’any 2003.
Partit dels Socialistes de Catalunya:
" El repte que se li planteja al presidenciable Montilla és de categoria: superar el llistó dels 42 diputats apel·lant al vot moderat i, alhora, a l´electorat més pragmàtic de l´esquerra “
El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) va tenir el seu pitjor resultat en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, celebrades el 1980, amb només 33 diputats i 608.689 vots; el 13,72% del cens electoral i el 22,33% del vot emès. El seu millor resultat en vots l´obté en les últimes eleccions de 2003, en les quals depassa per primera vegada el milió de vots (el 1999 els va superar en coalició amb ICV) amb 1.031.425 vots, el 19,43% del cens electoral i el 31,07% del vot emès. No obstant això es queda en 42 diputats, els mateixos que ja va obtenir Raimon Obiols el 1988. Sobrepassarà Montilla aquest llistó?
El PSC ha viscut quatre moments significatius. El primer el 1980, quan encara estava en l´ambient l´excel·lent resultat obtingut en les primeres eleccions legislatives de la democràcia, en les quals l´esquerra va escombrar a Catalunya. Tot feia presagiar un èxit socialista, però no va ser així, i va quedar demostrat que cada consulta electoral té el seu particular vot: legislatives, autonòmiques i municipals.
El segon moment important es dóna el 1988, quan, liderat per Raimon Obiols, obté la xifra encara avui no superada de 42 diputats, però amb 400.000 vots per sota de CIU.
És el 1995, encapçalant la llista Joaquim Nadal, quan apareix una dada significativa. La participació augmenta prop de 10 punts respecte a les anteriors eleccions, no obstant això el PSC obté un mal resultat, tan sols 34 diputats, amb el 15,79% del cens electoral i el 24,81% del vot emès. Es trenca la creença que els abstencionistes eren majoritàriament votants socialistes no identificats amb les eleccions autonòmiques, i que si la participació creixia seria a favor del PSC. No és així, l´augment de la participació es reparteix entre tots els partits, especialment, aquell any, en benefici d´una ERC emergent i d´ICV, que recull molt descontentament socialista amb motiu dels escàndols d´Estat que estan succeint.
Amb la victòria del PP el 1996, les coses comencen a canviar, i el PSC -amb un PSOE en vies de renovació- recupera vot perdut i també fa una estirada endavant liderada per Pasqual Maragall, que el porta a la victòria de 2003, en que arriba a la presidència de la Generalitat. El PSC tot just absorbeix vot per la seva esquerra, però, en canvi, atreu vot moderat que en el seu moment va ser a UCD, és un vot catalanista, però no nacionalista, que anteriorment va optar per CIU i, també, vot nou.
El repte que se li planteja al presidenciable Montilla és de categoria: superar el llistó dels 42 diputats apel·lant al vot moderat i, alhora, a l´electorat més pragmàtic de l´esquerra que no ha votat PSC, però que sap l´important que és que el candidat socialista obtingui millor resultat que el seu principal adversari. No obstant això, difícilment mobilitzarà, com es diu, un electorat metropolità majoritari, ja que aquest vot ha anat incorporant-se a poc a poc i el que queda no és tant com se suposa, encara que no per això ha de menysprear-se, ja que tindrà el seu pes.
En la seva contra té la crisi d´ERC. Si la formació independentista va absorbir vots de CiU en les últimes eleccions, ara pot ser que succeeixi al revés, per la qual cosa CiU podria erigir-se amb la victòria. Sens dubte, qui guanyi serà per poc.
Escrit el dia 08/09/2006
Diari de Girona
Convergència i Unió:
" és la joventut formada educativament sota el govern de CiU la que acaba restant-li vots fins a dur-la a la derrota "
Avui CiU és el segon partit de Catalunya en vot ciutadà i el primer en vot parlamentari. Es dóna la paradoxa que havent obtingut menys sufragis que el PSC té més escons que aquest.
El seu pitjor resultat va obtenir-lo el 1980, eleccions que, no obstant això, va guanyar amb 754.448 vots, el 17% del cens electoral i el 27,68% del vot emès. Fou a les següents eleccions de 1984 quan va arribar el seu major èxit, amb 1.246.917 vots, el 29,92% del cens electoral i el 46,56% del vot emès, passant d´una majoria minoritària de 43 escons, a una majoria absoluta de 72. No seria fins al 1995 que tornaria a estar en minoria, deu anys en els quals va poder fer i desfer al seu antull.
Els tres principals moments d´aquesta coalició són la seva primera victòria; la majoria absoluta del 84; i el declivi i pèrdua de la presidència del Govern, període que s´inicia el 1992 i conclou el 2003.
En les primeres eleccions de 1980 CiU no és gran cosa. Es tracta d´una coalició que no ha tingut grans resultats en les eleccions legislatives. No obstant això aconsegueix recollir el sentiment de la Catalunya de sempre en aquelles primeres eleccions autonòmiques, i, encara que no arriba a majoria absoluta, els vots conservadors d´ERC i UCD són suficients per investir a Jordi Pujol com a president de la Generalitat de Catalunya.
Les eleccions de 1984 se li presenten a CiU com oli en un llum. UCD ha desaparegut, el PSUC s´ha trencat, l´electorat tradicional d´ERC se sent més identificat amb ella i el PSOE apareix com a responsable del cas Banca Catalana, que converteix Jordi Pujol en el president màrtir del centralisme. Així les coses, absorbeix vots de pertot i s´alça amb la majoria absoluta: 120.000 vots li vénen d´ERC, prop de 150.000 de la UCD, i, en menor percentatge, del PSUC i del nou electorat, que es va abstenir en les anteriors.
La situació es manté estable fins al 1992, quan, encara que obté un bon resultat, inicia un cert declivi que s´accentua a partir de 1996. Dos són els factors: el seu suport al PP de José Maria Aznar i la irrupció d´una nova generació dirigent a ERC, que li atreu gran part del vot nacionalista jove. Paradoxalment és la joventut formada educativament sota el govern de CiU la que acaba restant-li vots fins a dur-la a la derrota de 2003. Està recollint els fruits que va sembrar fa anys. Es tracta de la generació Bola de Drac, aquella sèrie de TV3 elogi de la violència; es tracta del maltractament donat a la resta d´Espanya per uns mitjans de comunicació institucionals; es tracta d´un ensenyament en què la història té un valent i bo, que és el català, i un dolent i covard, que és l´espanyol. CiU ha servit en safata a l´independentisme una part del que havia de ser el seu nou electorat.
Ara, s´enfronta a les eleccions més decisives de la seva història. Per guanyar el primer partit, el socialista, ha de recuperar els vots que se li van anar a ERC i mantenir els que li van venir de la UCD, labor gens fàcil la de convèncer catalanistes no nacionalistes i independentistes que Mas és qui millor els representa a ambdós. Mentre en el món rural té moltes possibilitats d´aconseguir-ho, en l´urbà la cosa no està tan clara. Tot apunta, doncs, a un resultat molt ajustat entre el presidenciable Montilla i el seu oponent Mas.
Escrit el dia 01/09/2006
Diari de Girona
Esquerra Republicana de Catalunya:
" Si prenem com a referent l´electorat que va anar de ERC a CiU el 1984, podem situar al voltant de 120.000 vots menys els que obtindran ara; el dubte és si tots aniran a CiU "
L´evolució del vot d´ERC en les eleccions al Parlament de Catalunya (1980-2003) ha tingut tres moments importants: el vot de la nostàlgia el 1980; la travessia del desert fins al 1992, i la gran pujada, que culmina el 2003. El moment més baix va viure´l el 1988, any que solament va merèixer 111.647 vots, el 2`45% del cens electoral i el 4`12 % dels vots emesos. En total, 6 diputats, això sí, un més que en les eleccions anteriors gràcies a la nostra llei electoral. I el seu gran moment el va viure en aquestes últimes eleccions de 2003, en les quals va arribar 544.324 vots, el 10`26% del cens electoral i el 16`40% del vot emès, que li va permetre obtenir 23 diputats. En resum, un 7`81% del cens electoral es reparteix en aquestes tres categories: va d´ERC a CiU i de CiU a ERC; de l´abstenció a ERC i la dels primers votants que opten per l´independentisme.
El 1980, ERC va obtenir 241.711 vots, que es van quedar en 126.971 en les següents eleccions, les de 1984. Pràcticament la meitat dels votants es van escapolir a CiU, que va aconseguir el millor resultat de la seva història, tant en vots com en escons. El vot republicà de 1980 tenia molt de nostàlgic i CiU era encara una gran desconeguda. Després de quatre anys de govern Pujol, molts votants d´ERC van trobar en CiU una opció més sòlida i no van dubtar a abraçar-la.
Comença la gran travessia del desert i les crisis internes en el partit. Van succeint-se diferents dirigents i amb Àngel Colom i Pilar Rahola aconsegueixen remuntar amb el discurs de l´autodeterminació, que atreu un sector de la joventut. L´ascens s´inicia el 1992, amb 210.366 vots, encara per sota de 1980, xifra la d´aquest any que superen el 1995 amb 305.867 vots. És l´inici de l´era Carod-Rovira. El 1999 baixen lleugerament en vots, però apareix la que serà el principal planter per als republicans: l´anticatalanisme del govern de José María Aznar, que arriba a la sobredosi a partir de l´any 2000, en el qual obté majoria absoluta en el Congrés dels Diputats. Si a això unim l´aliança entre PP i CiU en el Parlament de Catalunya i en el Congrés dels Diputats, ja tenim tots els ingredients de l´efecte llançadora que ERC viu a partir d´aquest any i fins a 2003, en què aconsegueix el seu millor resultat, ja apuntat en aquest article. ERC es va beneficiar del vot jove i del vot que va deixar d´anar a CiU per part de molts electors, que van voler fer una estirada d´orelles a Artur Mas per haver-se aliat amb José Maria Aznar.
Què succeirà l´1 de novembre? ERC té dos handicaps insuperables: el desengany d´un sector del seu electorat per haver donat el vot a Maragall, i la desautorització per la manera tan infantil amb què ha governat. El lògic és que sofreixi un descens, que protagonitzaran electors que li venien de CiU i tornaran a CiU, i, en menor mesura, d´electors que van votar ERC, però que no volen que torni a governar CiU i preferiran abstenir-se o votar Montilla en lloc d´Artur Mas. Si prenem com a referent l´electorat que va anar de ERC a CiU el 1984, podem situar al voltant de 120.000 vots menys els que obtindran ara; el dubte és si tots aniran a CiU.
En resum, el previsible és que ERC passi del 16`4% actual a estar entre el 13 i el 14% del vot emès, al voltant de tres punts menys. Si aquests 120.000 vots tornen a CiU, guanyarà Artur Mas les eleccions? Ho analitzarem en un pròxim article.
Escrit el dia 11/08/2006
Diari de Girona
Partit Popular de Catalunya:
" Repetirà el PPC el seu suport a CiU? Els 100.000 vots
CDS, que son catalanistes, però no nacionalistes, s'inclinaran aquesta vegada per Montilla donant-li la victòria? "
El
PPC ha obtingut el seu pitjor resultat en les eleccions al Parlament de Catalunya la primera vegada que aquestes es van convocar en 1980, llavors només va aconseguir 64.119 vots, el 1,44% del cens electoral i el 2,30% del vot emès; cal assenyalar que es va presentar com Aliança Popular. I el seu millor resultat fou en les eleccions de 1995, quan va encapçalar la llista Aleix Vidal-
Quadras, amb 421.752 vots, el 8,3% del cens electoral i el 13,05 del vot emès. En 1980 no va treure cap escó i en 1995 va arribar a obtenir-ne 17; ara són 15 els diputats d'aquest partit.
Els moments principals de la seva evolució són tres: el fracàs de 1980; l'èxit de 1995; i la renovació del partit amb Josep Piqué com capdavanter, que permet al PP a Espanya el canvi d'aliances al que es resistia Vidal-
Quadras, i que consisteix a obtenir el suport de CiU en el Congrés dels Diputats, a canvi de concedir el PP el seu suport a CIU en el Parlament de Catalunya, evitant així que hi hagi una majoria progressista alternativa que formi govern a Catalunya.
La “nata” de 1980 és de fàcil explicació. En aquella època Aliança Popular la liderava Manuel Fraga juntament amb altres destacats líders del franquisme. Eren altres temps i la ciutadania ho acceptava tot menys tornar al passat. Així que el vot de
centredreta es va anar a
UCD (avui inexistent), que va arribar als 287.160 vots, el 6,48% del cens electoral i el 10,55% del vot emès, amb 18 diputats.
Després de la desaparició de la
UCD, en les següents eleccions de 1984 els populars van obtenir 150.000 vots més procedents d'aquell partit, el que els va permetre tenir 11 diputats, amb el 4,92% del cens electoral i el 7,66% del vot emès. També CiU es va beneficiar de la
desfeta centrista, collint els vots restants. No obstant això, la dada de major interès es dóna en les eleccions de 1988, quan una part de l'extinta
UCD es presenta amb les sigles
CDS, partit que lidera a Espanya l'expresident Adolfo Suárez, i obté 103.351 vots, cosa que el
PPC acusa perdent uns 80.000 vots respecte a les anteriors.
Però el
CDS desapareix i el mapa es modifica d'arrel, encara que en una situació excepcional, la de 1995, amb un PSOE que s'ha vist desacreditat per casos de corrupció i trames policials, mentre un PP renovat amb José Maria Aznar al capdavant, promet acabar amb tot allò i anuncia que desenvoluparà una política centrista i moderada. Així les coses, les eleccions catalanes de 1995 son per a molts electors unes eleccions primàries de les eleccions espanyoles, que s'anuncien per a l'any següent. Si afegim que Vidal-
Quadras transmet un missatge
antinacionalista, ja tenim tots els elements per a la gran pujada, amb els resultats que ja hem indicat.
I vet aquí que en 1996 José Maria Aznar guanya les eleccions i és investit president del govern gràcies al vot dels partits nacionalistes, el que fa que canviï la seva política a Catalunya donant per finalitzada l'etapa “Pujol enano, habla castellano” i iniciant la de “Pujol amigo, estamos contigo”. Ambdós partits teixeixen una aliança tàcita que no es trenca fins a la victòria de Pasqual
Maragall, doncs la suma de diputats del PPC i CIU no són suficients perquè Artur Mas es faci amb la presidència.
Repetirà, si te prous escons, el PPC el seu suport a CiU? Els 100.000 vots
CDS, que son catalanistes, però no nacionalistes, s'inclinaran aquesta vegada per Montilla donant-li la victòria? Tornarem a parlar-ne.
Escrit el dia 18/08/2006
Diari de Girona
Iniciativa per Catalunya
" PSC i
ICV-
EUiA, obtindràn suficients escons per a investir a José Montilla president de la Generalitat? "
El PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) va ser el partit dels comunistes catalans i participava en els òrgans de direcció del PCE (Partit Comunista d´Espanya). Durant la dictadura i la transició era la formació política més sòlida, fins al punt que dir «el Partit» equivalia a dir «PSUC». Amb l´arribada de la democràcia va sofrir una gran pressió, tant aquest com el PCE, per part de la Unió Soviètica perquè fos un partit de la seva obediència i renunciés a tenir una política pròpia, cosa que el va dur a una gran crisi interna, que va tenir com a resultat la sortida d´aquest partit de la major part de la seva militància. El PCUS va aconseguir convertir el PSUC en una ombra del que va ser.
En les eleccions al Parlament de Catalunya de l´any 1992 (sent encara PSUC), els comunistes catalans arriben al millor resultat de la seva història, amb 509.014 vots, l´11,47% del cens electoral i el 18,68% del vot emès. I el pitjor resultat l´obté el 1984, amb 160.629 vots, el 3,57% del cens electoral i el 5,55% del vot emès, passant de 25 diputats a tan sols 6. Pel mig, la crisi ja apuntada.
L´inici de la seva recuperació electoral arriba en les següents eleccions, les de 1988, quan es presenta ja com a IC, però l´ascens és molt lleuger, ja que només obté 209.211 vots, el 4,58% del cens electoral i el 7,72% del vot emès, i passa de 6 a 9 diputats. El 1992 IC es veu perjudicada per l´ascens de l´ERC d´Àngel Colom, que li absorbeix una part del seu vot nacionalista, i es queda en 171.974 vots, el 3,55% del cens electoral i el 6,47% del vot emès, amb 7 diputats.
És el 1995 quan observa una certa recuperació. Es tracta d´un moment en el qual personatges del PSOE estan embolicats en alguns casos de corrupció de gran entitat, cosa que fa que una part de l´electorat socialista opti per votar socialista tapant-se el nas o s´inclina per IC, que obté 313.092 vots, el 6,61% del cens electoral i el 9,68% del vot emès, amb 11 diputats. Des de 1995 fins a avui, el vot d´IC (ara ICV-EUiA) s´ha estabilitzat en un 7-9%. El resultat en les últimes eleccions autonòmiques de 2003 fou de 241.163 vots, un 4,54% del cens electoral i el 7,26% del vot emès, amb 9 diputats. En total, uns dos punts i uns 90.000 vots han passat d´aquests al PSC, després que el PSOE va perdre les eleccions -pels motius ja apuntats- i va començar la curta, però intensa, era Aznar.
Tres grans fases, doncs, en el seu itinerari electoral: la comunista, la postcomunista i, dintre d´aquesta, la de partit de govern. En la primera, la societat considera que és un gran partit, per la seva història; la seva independència respecte a l´URSS; i, especialment, la qualitat dels seus militants de base. Després de la seva crisi interna arriba el daltabaix de 1984, quan la major part del seu electorat opta pel PSC, també una part per CiU i un petit fragment va cap a ERC. Es recupera mitjanament gràcies a la crisi del PSOE i ara està per veure la repercussió electoral de la seva etapa de govern, encara que tot apunta que el resultat que obtindrà en les pròximes eleccions catalanes serà similar a l´actual.
La pregunta és: PSC i ICV-EUiA, obtindran suficients escons per investir José Montilla president de la Generalitat? Continuaran en coalició? Quines relacions mantindrà amb ERC? Tornarem al tema un cop acabada aquesta anàlisi d´estiu sobre l´evolució dels partits catalans.
Escrit el dia 25/08/2006
Diari de Girona
FI.
